diumenge, 30 de maig del 2010

THE WIRE

Tot i que aquests són dies per parlar de LOST i el seu (polèmic) final, avui em venia de gust escriure sobre una de les millors sèries que hem pogut veure en aquesta dècada: The WIRE.
Aprofitant que això del blog et permet posar video quan et doni la gana, abans de comentar coses sobre la sèrie crec que res millor que poguen veure una escena de la sèrie perquè reflexa molt bé l'esperit d'aquesta sèrie i allò que la fa diferent a les altres: convertir la ficció en quelcom real ( que no realista)


Quan comences a veure la sèrie sembla que sigui la típica sèrie sobre policies i delinqüents, però a mesura que vas veient-la veus que el ritme es totalment diferent i apareixen escenes que en d'altres sèries no posarien perquè, aparentment, no està passant res. Per exemple en les sèries com CSI veiem com en cada capítol es resol un cas i per tant per poder encabir això en una hora, es va per feina, i només apareix els moments en que es produeixen fets que en podríem dir significatius per l'espectador, moments en els quals passa alguna cosa que fa avançar el relat. A The Wire això no es així, i un cas pot durar ...12 capítols!. Això vol dir que hi ha molts moments en els quals els polis estan aburrits esperant que els autoritzin una escolta telefònica (wire) o passant-se hores mirant per la finestra uns nanos venen drogues esperan que arribin els "capos"...
David Simon, el seu creador diu que la seva sèrie es una tele novel.l (ull, no confondre-ho amb l'artificialisme de sèries tipus Cor de la Ciutat) i diu això perquè les (bones) novel.les els primers capítols no passa gaire cosa, i tot demana el seu temps i tot es dirigeix cap a un sentit. Les novel.les demanen al lector paciència i mica en mica es com aquelles pluges fines que sembla que no mullen però que al final estàs, sense saber massa bé com, empapat fins el moll de l'os. Això és The Wire, una sèrie que et demana paciència,en el qual tot està lligat, no en un sentit del trenclosques d'un misteri (com LOST) sinó que t'està definint, mica en mica, la societat urbana occidental actual. Una societat en la qual les institucions (policia, justícia, mitjans de comunicació, governs municipals i governamentals) s'han convertit en eines de repressió i control dels poderosos contra la població. Aquesta visió més global de la societat capitalista actual, no exclou però una mirada sobre les persones de carn i ossos que conformen aquest concepte més abstracte de població i per tant al llarg de la sèrie veiem les contradiccions i lluites de les persones, ja siguin policies, delinqüents, professors, alumnes.... Vull dir que no parlem d'una sèrie que diu que els dolents són els podersoso i els bons la gent del carrer, no es doncs una sèrie moralista, que cau en l'error de parlar de bons i dolents. Ans el contrari, és una sèrie que va al moll de l'os de l'ànima humana, de com les persones són capaces de fer el millor i a la vegada fer el pitjor i tot això dins d'uns sistema que (malauradament) reforça o premia les pitjors conductes. Ras i curt, els pitjors són els que manen més, és a dir, si vols manar sigues un fill de puta.

Parlem doncs d'una sèrie que està feta més que per veure un captíol a la setmana, està feta per veure-la en DVD, poder veure varis capítols seguits. Però ull, això no vol dir que els captíols siguin avorrits, el contrari, hi ha mil detalls, mil converses i situacions que et permet posar-te a la pell de totes aquestes persones, però com deia abans amb lo de la pluja, a mesura que vas veient capítols vas entrant cada cop més en aquella realitat, fins a esdevnir un ciutadà més de Baltimore.
Com deia al començament allò que marca la diferència d'aquesta sèrie amb la resta, és la capacitat d'esdevnir real, de mostrar les coses tal com són, sense utilitzar elements de la ficció per manipular el que passa, sense dir-nos que hem de pensar ni creure, sense moralismes. Per poder aconseguir això hi ha mil coses que permeten aquest fet, per exemple no hi ha música de fons que marqui les accions (la música que sona surt sempre de l'escena com ràdios), el llenguatge dels personatges no està adaptat a l'oida de l'espectador, és a dir en el cas, sobretot dels negres, parlen de la manera que es parla realment i els espectadors blancs en certs moments no entenen el que diuen, es un llenguatge de carrer que només entenen al 100% els habitants d'aquests llocs, i per tant  hi havia espectadors  que necessitava mirar la sèrie amb subtítuls (evidentment estem parlant de la versió original. Ah, per cert si algú veu aquesta sèrie doblada hauria de ser afusellat immediatament, sense cap mena de judici!).Altres elements que contribueixen a augmentar la sensació de realitat és veure per exemple les borratxeres que agafen els policies, i el millor de tot es que no és una manera d'atacar a la policia això, sinó de mostrar la seva realitat, fer-los més humans, i mostrar totes les cares dels personatges, no només la bona.
Us poso un petit exemple d'això que dèiem del llenguatge de carrer


Un exemple del tema de les borratxeres del polis, amb el personatge de Bunk i de McNulty


I aquí un video d'aquests dos polis en els que es pot veure quin és és el seu vocabulari.... això no ho trobareu a la CSI!!

Bé espero que els que no hagueu tastat aquesta sèrie li doneu una oportunitat i la pogueu disfrutar com jo ho he estat fent! (per cert per quan l'edició de la 6º i última temporada?!?!?!).