dilluns, 16 d’agost de 2010

ELS 200 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XX -6º part












Nº174 - PATSY CLINE - "SHOWCASE" (1961)
Música country des de Nashville amb personalitat. Una de les veus més importants del conutry que morí a l'edat dels 30 anys en un accident d'aviació i que l'ha va convertir en una llegeneda.



Nº173 - ERIC DOLPHY - "OUT TO LUNCH!" (1964)
Jazz de vanguardia per un músic que també morí jove, als 36 anys i que va deixar una herència molt personal en la música Jazz.


Nº172 - ERIC B.& RAKIM - "PAID IN FULL" (1987)
Hip hop novayorquès que s'allunyà del gangsta rap i que coic¡ncideix en el temps amb l'aparició de grups com Public Enemy.



Nº171 - BENY MORÉ - "EL BÁRBARO DEL RITMO" (1990)
Música cubana que sorgí als anys 40 al Carib i que destaca entre d'altre coses per la gran veu d'en Beny Moré.



Nº 170 - CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL - "COSMOS FACTORY" (1970)
Un dels grups que més carinyo els hi tinc. Una de les primeres bandes que vaig conèixer en la meva joventut i que més em van impactar, la veu, la sensació de ser música d'un temps però també ser música intemporal. A vegades no cal saber-ne gaire de música per sabe detectar la bona mùsica i aquesta a fe de Deu que ho era (hi ho és). Hi ha grups que abans m'agradaven molt i ara o bé ja no m'agraden o bé no els escolto (cosa que és diferent de que no t'agradin) però hi ha grups que mai em cansaré d'escoltar i un d'aquests són els Creedence (m'encanta el nom que tenen i quan el dius sencer sembla que un en sap molt!).

Aquesta  és per mi poesia pura i no ho dic tant per la lletra que no ser exactament que diu sinó per com sona, és una sensació que em produeix aquesta (gran) cançó.


Energia pura des de California!

dijous, 12 d’agost de 2010

ELS 200 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XX -5º part














Nº 179 - THE WHO - "WHO'S NEXT" (1971)
Un dels grups britànics més importants en la història de la música moderna. Els pares de l'anomenada cultura Mod. Energia pura des de les illes. Un dels primers discos que vaig tenir. Teníem 15-16 anys i curiosament escoltavem més música dels anys 60 i 70 que música d'aquell moment (anys 90) tot i que també ens agradava música actual, però recordo descobrir grups com els Who, The Doors, The Clash i companyia, música que difícilment podies escoltar a la tv i a la ràdio.





Nº178 - WU-TANG CLAN - "ENTER THE WU-TANG (36 CHAMBERS)" (1993)
El primer disc d'un dels grups més influents en l'escena rap (nord) americana. Reconec que al començament s'em feia passat escoltar-los, però amb el temps arriba a un moment en que connectes amb aquesta música.





Nº177 - VARIS - "THE HOUSE SOUND OF CHICAGO" (1986)
Els origens de la música House està en aquest recopilatori. Música feta amb l'únic objectiu de fer ballar a la gent.



Nº176 - DERRICK MAY - "INNOVATOR" (1997)
Des de Detroit, Derrick May va (re)volucionar la música elctrònica mostrant-se com un dels millors seguidors de l'escola House de Chicago (i sí, tornem a parlar de música elctrònica).



Nº175 - PRIMAL SCREAM - "SCREAMADELICA" (1991)
Aquests escocesos van canviar el rumb del rock afegint-hi sons procedents del dub, el techno i el house.
Música molt "acida".

dilluns, 9 d’agost de 2010

ELS 200 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XX -4º part













Nº184 GRATEFUL DEAD -"AMERICAN BEAUTY" (1970)
La San Francisco flower power dels 70. Rock, country i blues.



Nº183 THE HUMAN LEAGUE - "DARE!" (1981)



Nº182 PET SHOP BOYS - "BEHAVIOUR" (1990)
Pop melancòlic i amb aires dramàtics pels dos boys enmig de l'Anglaterra de les raves.



Nº181 SPECIALS -"SPECIALS" (1979)
Música que provoca moviment i ganes de ballar sense parar i a la vegada et permet pendre consciència de temes socials com el racisme i el (mal) capitalisme. Estèticament també van marcar una època, blanc i negre, botes, tirants, barrets... SKA amb majúscules!


Aquesta cançó és un clàssic, d'aquí a 100 anys quan la gent l'escolti sentirà el mateix que els que la van sentir a l'Anglaterra de finals dels 70. Forever young! (com m'agraden els vents d'aquesta cançó!)


Fragment de la peli This Is England en el qual es reflexa molt bé aquest ambient que es vivia al voltant de la música Ska.


Nº180 - THE MAGNETIC FIELDS -"69 SONGS" (1990)
Cançons d'amor fetes amb sensibilitat i no amb sensibleria.

diumenge, 8 d’agost de 2010

ELS 200 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XX -3º part













Nº189 - HAPPY MONDAYS - "PILLS'N'THRILLS AND BELLYACHES" (1990)
Des del Manchester boig i empastillat de principis dels 90, tenim els Happy Mondays amb aquest disc sorgit de les drogues com a via d'escapament a una realitat poc satisfactòria. Eren asidus als clubs de Manchester com l'Haçienda d'en Tony Wilson, promotor de grups com els Joy Division i els New Order. En aquell moment, finals dels 80 i principis dels 90 existia el que es va anomenar com a so Madchester, lligat a la música Acid House i Rave que sonava en els clubs de música electrònica.




Nº188 - FELA ANIKULAPO KUTI - " BLACK-PRESIDENT" (1981)
Un dels grans de l'anomenat so Afrobeat dels anys 80. Fela Kuti una de les llegendes més importants que ha donat la música africana.



Nº 187 - DUSTY SPRINGFIELD - "DUSTY IN MEMPHIS" (1969)
Elegant pop anglès de la mà de Dusty Springfield i passsat pel sedàs del soul nordamericà. Disc gravat a Memphis amb la voluntat d'apropar el pop anglès al so de la Motown (black)americana.


Nº 186 - THE CURE - "DISINTEGRATION (1989)
Sempre he sentit que tot i donar una imatge de cert nihilisme o de foscor, les seves cançons sempre les he trobat molt sensibles i properes i tot i donar una imatge de pesimistes o persones aïllades del món, el que sento d'ells es que fan cançons molt humanes, en el sentit de connectar amb la part interior de les persones. La cançó següent es per mi un exemple d'això.

Nº 185 - DR.DRE - "THE CHRONIC" (1992)
Un dels pares de l'anomenat Gangsta rap, que com podem suposar pel nom, no parlaven precisament de coses maques i tendres. Ideal per a sociòlegs i persones que volen conèixer com era (i es) la joventut afroamericana dels barris degradats de les grans metropolis nordamericanes. Ideal per escoltar-la veient The Wire.




dissabte, 7 d’agost de 2010

ELS 200 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XX -2º part














Nº194 - TINDERSTICKS - "TINDERSTICKS" (1993)


Nº193 PULP - DIFFERENT CLASS (1995)
Aquest disc conté una de les cançons que més m'agraden, una cançó que transmet eufòria pels 4 costats i que et porta al setè cel. Jarvis Cocker va saber reinventar-se amb aquest disc. Per mi uns dels imprescindibles.


Nº 192 PREFAB SPROUT - STEVE McQUEEN (1985)
Pop britànic, elegant, sofisticat i intimista.


Nº 191 BUZZCOCKS -SINGLES GOING STEADY (1979)
Punk britànic amb melodies que s'enganxen de mala manera. Molts bons singles i entre d'ells el que més m'agrada és "Ever Fallen In Love (With Someone You Shouldn t've)".


Nº 190 THE KLF - CHILL OUT (1990)
Música electrònica per relaxar-se i deixar-se portar.

divendres, 6 d’agost de 2010

ELS 200 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XX


Ja fa uns anyets la revista de música Rockdelux va publicar el seu especial nº 200 i ho va aprofitar per crear una llista del que ells creien que eren els 200 millors discos del segle passat. Pels que hem seguit aquest revista al llarg dels anys sabem que tenen molta tirada a fer llistes i com a exemple cada any a primers d'anys fan un repàs de l'any tancat amb tot de llistes sobre els millors discos, concerts, sales de concerts i un llarg etcetera.
El tema de les llistes es sempre un tema força polèmic, es impossible que la llista que fa algú altre coincideixi amb la nostra i fins hi tot la llista que podem fer avui, al cap d'un temps segur que ja no la faríem igual. Per mi en general el tema de les llistes m'ha ajudat a conèixer grups (o pelis, llibres, còmics...) que d'alttre manera no hauria conegut, o bé m'ha activat les ganes per (re)descobrir material que tenia mig conegut o aparcat.
En el cas d'aquest especial del Rocdelux puc dir que l'he consultat centenars de vegades, es com una (petita) enciclopèdia de la música que hi torno sovint. 
S'ha de dir a més que estèticament es fantàstic i només per la portada ja val la pena tenir-lo i admirar-lo. 
He pensat d'anar mostrant la llista des del nº 200 fins al nº1 (si mireu la portada es fàcil saber quin és el nº1 per aquesta gent) al llarg de les setmanes i segur que si us interessa la música en més d'un moment us fotareu les mans al cap al veure que un dels vostres grups preferits ni surt a la llista o està relegat a les últimes posicions o bé us confirmarà el vostre bon gust. L'important em sembla a mi es provocar que el qui segueixi la llista li vingui ganes d'escoltar aquell grup.

Bé anem doncs pels grups que estan en el nº200 i tirant endarrera...

nº200 MASSIVE ATACK - "BLUE LINES" (1991)
Un dels primers grups que em va fer conèixer el que jo entenia per música elctrònica. El que més m'ha agradat sempre és l'ambientació com cinematogràfica. Escoltar-ho amb els ulls tancats i deixar-se portar.



nº199 THE JAM - "ALL MOD CONS" (1978)
El punk dels 70 amb el Paul Weller al davant, punk amb consciència social i ràbia canalitzada. Un dels grans grups britànics de la dècada dels 70.


nº198 THE FALL - "THE NATION'S SAVING GRACE"(1985)


nº197 VARIS - "RETRO TECHNO/DETROIT DEFINITVE" (1991)
Els origens del que es va anomenar So Detroit en l'àmbit de la música electrònica. Música techno a càrrec d'entre altres Derrick May, Juan Atkins i Kevin Saunderson.


nº196 VIOLENT FEMMES . "VIOLENT FEMMES" (1982)
Música alternativa nordamericana amb so acústic. Un banda clàssica de l'anomenat so independent.


nº195 VARIS "RAI REBELS" (1988)
Música rai d'origen argelí que anava en contra de l'integrisme islàmic i que van formar diferents grups o cantants, potser el més conegut, almenys per mi, és en Khaled. Alguns del seus cantants foren assassinats pel fanatisme islamista.


diumenge, 30 de maig de 2010

THE WIRE

Tot i que aquests són dies per parlar de LOST i el seu (polèmic) final, avui em venia de gust escriure sobre una de les millors sèries que hem pogut veure en aquesta dècada: The WIRE.
Aprofitant que això del blog et permet posar video quan et doni la gana, abans de comentar coses sobre la sèrie crec que res millor que poguen veure una escena de la sèrie perquè reflexa molt bé l'esperit d'aquesta sèrie i allò que la fa diferent a les altres: convertir la ficció en quelcom real ( que no realista)


Quan comences a veure la sèrie sembla que sigui la típica sèrie sobre policies i delinqüents, però a mesura que vas veient-la veus que el ritme es totalment diferent i apareixen escenes que en d'altres sèries no posarien perquè, aparentment, no està passant res. Per exemple en les sèries com CSI veiem com en cada capítol es resol un cas i per tant per poder encabir això en una hora, es va per feina, i només apareix els moments en que es produeixen fets que en podríem dir significatius per l'espectador, moments en els quals passa alguna cosa que fa avançar el relat. A The Wire això no es així, i un cas pot durar ...12 capítols!. Això vol dir que hi ha molts moments en els quals els polis estan aburrits esperant que els autoritzin una escolta telefònica (wire) o passant-se hores mirant per la finestra uns nanos venen drogues esperan que arribin els "capos"...
David Simon, el seu creador diu que la seva sèrie es una tele novel.l (ull, no confondre-ho amb l'artificialisme de sèries tipus Cor de la Ciutat) i diu això perquè les (bones) novel.les els primers capítols no passa gaire cosa, i tot demana el seu temps i tot es dirigeix cap a un sentit. Les novel.les demanen al lector paciència i mica en mica es com aquelles pluges fines que sembla que no mullen però que al final estàs, sense saber massa bé com, empapat fins el moll de l'os. Això és The Wire, una sèrie que et demana paciència,en el qual tot està lligat, no en un sentit del trenclosques d'un misteri (com LOST) sinó que t'està definint, mica en mica, la societat urbana occidental actual. Una societat en la qual les institucions (policia, justícia, mitjans de comunicació, governs municipals i governamentals) s'han convertit en eines de repressió i control dels poderosos contra la població. Aquesta visió més global de la societat capitalista actual, no exclou però una mirada sobre les persones de carn i ossos que conformen aquest concepte més abstracte de població i per tant al llarg de la sèrie veiem les contradiccions i lluites de les persones, ja siguin policies, delinqüents, professors, alumnes.... Vull dir que no parlem d'una sèrie que diu que els dolents són els podersoso i els bons la gent del carrer, no es doncs una sèrie moralista, que cau en l'error de parlar de bons i dolents. Ans el contrari, és una sèrie que va al moll de l'os de l'ànima humana, de com les persones són capaces de fer el millor i a la vegada fer el pitjor i tot això dins d'uns sistema que (malauradament) reforça o premia les pitjors conductes. Ras i curt, els pitjors són els que manen més, és a dir, si vols manar sigues un fill de puta.

Parlem doncs d'una sèrie que està feta més que per veure un captíol a la setmana, està feta per veure-la en DVD, poder veure varis capítols seguits. Però ull, això no vol dir que els captíols siguin avorrits, el contrari, hi ha mil detalls, mil converses i situacions que et permet posar-te a la pell de totes aquestes persones, però com deia abans amb lo de la pluja, a mesura que vas veient capítols vas entrant cada cop més en aquella realitat, fins a esdevnir un ciutadà més de Baltimore.
Com deia al començament allò que marca la diferència d'aquesta sèrie amb la resta, és la capacitat d'esdevnir real, de mostrar les coses tal com són, sense utilitzar elements de la ficció per manipular el que passa, sense dir-nos que hem de pensar ni creure, sense moralismes. Per poder aconseguir això hi ha mil coses que permeten aquest fet, per exemple no hi ha música de fons que marqui les accions (la música que sona surt sempre de l'escena com ràdios), el llenguatge dels personatges no està adaptat a l'oida de l'espectador, és a dir en el cas, sobretot dels negres, parlen de la manera que es parla realment i els espectadors blancs en certs moments no entenen el que diuen, es un llenguatge de carrer que només entenen al 100% els habitants d'aquests llocs, i per tant  hi havia espectadors  que necessitava mirar la sèrie amb subtítuls (evidentment estem parlant de la versió original. Ah, per cert si algú veu aquesta sèrie doblada hauria de ser afusellat immediatament, sense cap mena de judici!).Altres elements que contribueixen a augmentar la sensació de realitat és veure per exemple les borratxeres que agafen els policies, i el millor de tot es que no és una manera d'atacar a la policia això, sinó de mostrar la seva realitat, fer-los més humans, i mostrar totes les cares dels personatges, no només la bona.
Us poso un petit exemple d'això que dèiem del llenguatge de carrer


Un exemple del tema de les borratxeres del polis, amb el personatge de Bunk i de McNulty


I aquí un video d'aquests dos polis en els que es pot veure quin és és el seu vocabulari.... això no ho trobareu a la CSI!!

Bé espero que els que no hagueu tastat aquesta sèrie li doneu una oportunitat i la pogueu disfrutar com jo ho he estat fent! (per cert per quan l'edició de la 6º i última temporada?!?!?!).