EDWARD HOOPER

Sempre m'ha costat molt "entrar" en el món de la pintura. La veritat és que no sabria dir el motiu, tot i que sospito que són varis els motius. Bé la qüestió es que com deia no em fixo mai gaire amb els quadres i els artistes però de tant en tant, hi ha algun quadre que em crida l'atenció. Això és el que em passa amb els quadres d'Edward Hopper. Jo sóc un fan de tot allò que fa David Lynch i a través d'un llibre sobre l'obra del director nordamericà hi havia referències a l'art de Hooper. El llibre venia a dir que hi havia certa relació entre els dos creadors i això va fer que em dediqués a buscar informació sobre aquest pintor. Els primers quadres que vaig veure em van encantar i especialment n'hi havia un que ja em sonava d'haver-lo vist en algun lloc. Evidentment estic parlant del quadre titulat Nighthawks (1942) que enmarca aquest escrit i que és un dels més famosos d'aquest autor.
A partir d'aquí he anat descobrint més de la seva obra i es pot dir que encara estic començant i el que vaig veient m'agrada molt i molt. Potser allò que més m'atrau de la seva pintura es la sensació de que barreja realisme i ficció d'una manera que en podríem dir poètica. Hi ha com un misteri en les escenes, per un costat són escenes qüoetidianes, fins hi tot banals, però a la vegada s'intueix que hi ha quelcom més, quelcom amagat que dóna profunditat al que es veu. No ser, com he dit no hi entenc de pintura però sí que ser que aquests quadres m'atrauen i crec que és aquesta sensació de que aparentment no passa res, però que saps que sí que hi passen coses, coses molt humanes.
Fa uns dies vaig comprar-me un reproducció d'un quadre seu sobre un paisatge de mar que em va encantar (l'imatge d'inici del blog és un quadre de Hooper).

OBAMA

Ja ser que últimanent tothom parla de l'Obama i per tant hi pot haver molta gent que n'està farta d'aquest senyor. És lògic doncs que hi hagi cert cansament però almenys jo sóc dels que està convençut que l'Obama és una persona que pot fer coses molt positives pel seu país i per la resta del món. No dic que tingui la bareta màgica, perquè ningú la té, però justament crec que ell sap que no es cap Dèu ni cap superheroi, sinó que és algú que sap molt bé quin és el seu paper i quina és la seva funció. Jo me'l crec i això no ho puc dir de gaires polítics més (bé, ara mateix no hi ha ningú més). Crec que és algú humil però amb una gran intel.ligència i també una gran sensibilitat per connectar amb les persones i els seus problemes. Per mi no es un producte de marqueting com ho pot ser el senyor Zapatero. A més és una persona que va més enllà de la ideologia (a diferència del ZP) i valora les coses amb els peus a terra.
Evidentment acaba de començar i li queden 4 anys per endavant, i poden passar moltes coses, però penso que tenim sort que davant del país més poderós del món hi hagi algú com l'Obama.

Us deixo el video sobre el discurs que va fer Obama en la convenció demòcrata del 2004. Tot i que el meu anglès és molt millorable no puc evitar emocionar-me cada cop que el veig.

MERCÈ RODOREDA

Fa uns dies vaig comprar una biografia que vaig trobar sobre la Rodoreda. L'autora és Carme Arnau i és una de les poques persones que van formar part del cercle íntim de Rodoreda en els últims anys de la seva vida. Aquest llibre fou escrit ja fa uns quants anys, (1994) i fou publicat per Edicions 62 i el Cercle de Lectors en una col.lecció sobre catalans il.lustres.
És un llibre escrit des de l'admiració a l'escriptora però en cap moment se l'idealitza, sinó que ajuda molt a compendre una mica millor la personalitat i la vida de l'autora catalana.
Evidentment no seré jo qui ara descobreixi a la Rodoreda, però sí que sempre es bo fixar-nos en aquesta autora que ens va deixar obres tant admirables com la Plaça del Diamant.
Gràcies al llibre un pot valorar la gran tasca que Mercè Rodoreda va fer per la llengua catalana, ja que va aconseguir, a partir d'un gran esforç, crear una llengua catalana literària que sonés molt natural, molt autèntica. Qui hagi llegit alguna obra seva, no pot evitar enamorar-se dels seus personatges, sentir que som nosaltres els que vivim totes les contradiccions que aquests pateixen. Aquesta naturalitat no neix d'escriure de forma simple, sinó que darrera hi ha una gran treball de depuració i de buscar aquella paraula que realment "soni" bé. No cal entendre-hi gaire de literatura per saber que s'ha de tenir molt talent per aconseguir que els (teus)personatges s'acabin convertin en persones.

Us deixo una pàgina que he trobat sobre l'escriptora que resumeix breument la seva vida i obra i espero que els que llegiu això us (re)trobeu amb la seva obra.

En el meu cas només he llegit la Plaça del Diamant i espero poder esmenar l'error i llençar-me de cap a la piscina rodorediana.

Per acabar us deixo un video sobre la vida de la Mercè Rodoreda.